#3 Xavi López – guitarra elèctrica

El Xavi López era un altre dels components de EGO amb qui vaig compartir tants moments irrepetibles. A la final espanyola del concurs Emergenza va guanyar premis com a millor guitarrista de la nit. Autodidacta i esquerrà, després d’ Ego va formar part de Zermenyo (encara continuen), va fer concerts per diferents deejays (dj Konze, dj Plastic…), una formació de swing “Hot Swingers Quintet” i un projecte de funky-fussió “Acid-Brain”. Però l’altre gran projecte musical del Xavi va ser Moonday, formació de llarga durada, compartida amb Eric Rovira a la bateria, que finalment es va disoldre l’any 2011. El Xavi també va ser l’encarregat de programar i conduïr les mítiques jam sessions del Casino del Prat del Llobregat durant quatre temporades 2010-2012. Més info sobre el Xavi a: https://www.facebook.com/xavi.zepol

 

Xavi López, left handed and autodidactic guitarist, one of the EGO members, with whom I shared loads of unrepeatable moments. In the Spanish final of the competition called Emergenza, he won the award for the best night’s guitarist. He then took part in Zermenyo, a band that is currently still on; he was a member of the “Hot Swingers Quintet” and he was in a funky-fusion project called “Acid-Brain” too. Moonday was Xavi’s other big life-long musical project, shared with Eric Rovira (drummer). It finally broke up in 2011. Xavi was also in charge of programming and steering the mythic jam sessions in the Casino in el Prat del Llobregat during four seasons (2010-2012). For further information, please do visit his personal facebook site.www.facebook.com/xavi.zepol
Anuncios

#3 Xavi Orga – baix

De formació majoritàriament autodidacta, encara que esporàdicament hagi assistit a classes a diferents centres musicals i també amb algun professor particular, s’inicià amb el baix poc abans de fer els 18 anys. De seguida començà a tocar en bandes locals com Native Tongue, Atoon i Jester’s Tear, prenent un camí més definit amb bandes com Perfect Symmetry o Jumping Dicks. Al 2003 es va incorporar a la banda de metal-progressiu catalana Pyramid poc abans de la seva dissolució definitiva i des de llavors començà a diversificar el seu camp d’acció alternant en diferents agrupacions com Ego, Lo Que Vendrá, Mazes, Revolution 80 o Master Blasters. Paral·lelament no només impartia classes particulars i a centres especialitzats, sinó que també feia de figurant per artistes com Malú, Chenoa o La Quinta Estación al programa “El Club” de TV3. A partir del 2007 va separar-se del ritme més frenètic que implica a l’actualitat estar vinculat d’una manera més activa i visible al món musical, centrant-se sobretot en la composició i dedicant-se així al seu projecte més personal en solitari, Fucktory. Amb vuit treballs a la seva esquena enregistrats amb pocs medis, de manera domèstica i sense ànims de lucre, realitza música instrumental de caràcter progressiu i experimental en forma MIDI, si més no, això no l’ha impedit tocar amb altres grups com Antalgia o, actualment, Fugados de Alcatrazz, i inclús col·laborar de forma puntual a les gravacions del músic Suan o el grup Stereo (ara anomenats Suniverst). Al 2004 va guanyar el premi com a millor baixista a la final internacional del concurs Emergenza amb EGO, un dels meus primers projectes i que a demés vam compartir. Si vols conèixer al Xavi i el seu projecte més personal no dubtis en visitar el seu bandcamp: http://www.fucktory.bandcamp.com/


 

It wasn’t’ until the age of 18 when Xavi started to play the electric bass. His formation is mainly autodidactic although he took some private lessons and attended to some others in different music schools. He soon started to play in different local bands such as Native Tongue, Atoon and Jester’s Tear, focusing his career with bands like Perfect Symmetry or Jumping Dicks. In 2003 he entered a catalan progressive metal band called Pyramid, just before its definitive dissolution. Since then he started to play in different groups like EGO, Lo Que Vendrá, Mazes, Revolution 80 or Master Blasters. At the same time not only did he work as a private bass professor and in specific music centres, but also as a figurant in the TV3 show “El Club”, with Malú, Chenoa, La Quinta Estación, between others. In 2007 he decided to spend more time composing and he focused on Fucktory, his more personal project. He has recorded since his eight projects in the most modest domestic way, being those instrumental, progressive and experimental in MIDI. Anyway, this hasn’t kept him away of playing in groups such as Antalgia or, nowadays, Fugados de Alcatrazz. He has also collaborated from time to time in the recordings of the musician Suan, or the band Stereo, now called Suniverst. In 2004 he won the award to the best bass player in the finals of the competition Emergenza with EGO, one of my first projects, which we shared.
If you wish to know more about Xavi and his personal project, do visit his bandcamp.
http://www.fucktory.bandcamp.com/

 

#3 Eric Rovira – bateria

El que més recordo del primer assaig d’ Ego que vaig presenciar al Prat del Llobregat és la sensació d’alucine total que em va provocar el seu bateria. Em va semblar el més espectacular que havia conegut. Aquest era l’Eric, un noi que amb 16 anys ja s’havia tret les bateries de Mike Portnoy dels discos de Dream Theater i Liquid Tension Experiment! Un fan absolut aleshores de Daniel Gildelöw i infintat de grups de metal progressiu que va fer-me descobrir.  Amb el temps vaig comprovar que no només era un as de la bateria sino que també es motivava a treure amb la guitarra elèctrica les cançons que més li agradaven de super guitarristes com Steve Vai o Joe Satriani. Va crear EGO amb el seu gran amic i guitarrista Germàn Fafiàn, i allà vaig aparèixer jo com a teclista per a aprendre tantissimes coses  que considero que ha estat el meu grup “Pedrera” abans d’endinsar-me dins el món professional. Amb EGO vàrem arribar a guanyar un conegut concurs de bandes a nivell nacional i participar en la gran final celebrada a Alemanya. Bé, doncs  l’Èric va guanyar el primer premi com a millor bateria a la final nacional i segon a la internacional! A part d’ Ego, ha format part de més bandes com ara Moonday, Moonloop, Cermeño, Arborea o Eric Baule. Per saber més: https://www.facebook.com/eric.roviraduatis


What I remember most of the first rehearsal I attended to of the band “Ego” at el Prat del Llobregat was what the drummer made me feel. I had never known such a spectacular drummer. His name was Eric, a boy that with only 16 years old had learned how to play what Mike Portnoy played (the drums part) in Cream Theatre and Liquid Tension Experiment! He used to have a fondness for Daniel Gildelöw and a wide range of progressive metal bands, which I discovered thanks to him. As the time past, I figured out that he wasn’t only brilliant as a drummer. He also learned how to play the guitar in order to play the songs he liked. Together with Germàn Fafiàn (a guitarist, also good friend of his), he started Ego. My keyboard and I joined them and I learned a large amount of things. I consider Ego as my pre-professional career band. We won a national band competition, and we reached the finals for the international one! He won the price for the best drummer in the national competition, and the second price at the international. He’s also been part of other bands such as Moonday, Moonloop, Cermeño, Arborea, and Eric Baule. If you wish to know more about him, please do visit http://www.facebook.com/eric.roviraduatis

#3 David Repullés – veu

Corria l’any 2005 quan una companya de classe a la universitat es va acostar a dir-me que hi havia un cantant a l’aula (senyalant-me al David) que escoltava la mateixa música que jo, que per aquells temps era el rock progressiu. Llavors ell duia el cabell llarg i aquella noticia va fer acostar-nos per intercanviar les primeres paraules. Al poc temps ja formava part d’un dels meus primeres projectes, “With the Calm”, que gràcies a la seva incorporació deixava de ser un grup instrumental. En no molts mesos la formació es va dissoldre però la nostra amistat va romandre sencera fins avui, i malgrat no haver coincidit en gaires ocasions dalt d’un escenari sempre ens hem seguit d’aprop i qualsevol event ha estat un motiu suficient per retrobar-nos i posar-nos al dia. De formació clàssica i influències metaleres, la seva experiència professional passa per moltes categories, desde cors lírics i de gospel (com els Gospel Messengers), fins a cantant solista de bandes de versions i de hard rock (com ara La Banda del Coche Rojo), combinat així mateix amb l’activitat docent de tècnica vocal en diverses escoles de música.

 

 

It was during 2005 when a classmate from the university I studied came to me in order to inform me that there was a singer in class (pointing at a young man with long hair, David) who listened to the same music I did, which was progressive rock. That was the reason why we started to talk to each other. He joined one of my first projects, “With the Calm”, which, thanks to his incorporation, stopped being an instrumental band. Although the band didn’t last much longer together, our friendship kept the same. We’ve kept in touch even though we didn’t have many chances to meet on stage. Any event has been a perfect excuse to meet and update.

He has classical formation and metal influences. His professional career goes from lyric and gospel chorus (such as Gospel Messengers), to versions and hard rock soloist (for example, La Banda del Coche Rojo), combining it with teaching vocal skills in different music schools.

#2 Quico Pugés – violoncel

El Quico és un d’aquells genis que de tant en tant tens la sort de trobar pels camins de la música. Toca el violoncel de manera brillant, però també la guitarra, el contrabaix, i fins i tot la serra com demostra al video! A l’espectacle “Goodbye Barcelona” musical que vaig dirigir musicalment, vaig tenir el plaer de conèixe’l i compartir mil moments de talent, ingeni i humor a parts iguals, una barreja perfecte que em va deixar amb ganes de tornar a compartir experiències amb ell. I així va ser, content de la proposta, ho va donar tot interpretant, aportant, proposant, i en definitiva impregnant la meva peça del seu art. Format a l’ESMUC, va ser membre de l’orquesta de cambra de Vic, de la JONC, de la JONDE, i actualment és un dels components del Brossa Quartet de corda, de la companyia “ytuquepintas” i de “Com Sona”. Descubriu més a www.facebook.com/quico.p.suarez

 

Quico is one of those geniuses that you meet somehow from time to time along the music path. He plays the cello in a brilliant way, as well as the guitar, the double bass, and even the saw, as he does in the video! In “Goodbye Barcelona”, one of the last musical plays I’ve directed, I had the pleasure of meeting him and sharing many talent, ingenuity and humour moments. Then I realised I wanted to share more experiences with him, and that’s what happened. He was happy with what I proposed, and he performed marvellously, pervading my piece with his art.

He studied at ESMUC, and took part in Vic’s chamber Orchestra, in JONC, and also in JONDE. Currently he is one of the string Brossa Quartet members, as well as a member of the “ytuquepintas” company and “Com Sona”, too. Know more about him in http://www.facebook.com/quico.p.suarez

 

Dani Campos

#2 Sara Balasch – violí

Vaig conèixer a la Sara fa relativament poc, quan els dos acompayàvem a la Gloria Estefan durant la gala dels premis Onda 2013 celebrada al Liceu de Barcelona. A la tornada, mentres parlàvem de la nostra afinitat compartida per la música celta ens vam adonar que èrem tant veïns que haviem de tornar a trobar-nos pel que fos, com ara per gaudir de les jam sessions d’algun irish pub. No vaig pensar-m’ho dues  vegades i de seguida la vaig trucar per a que col·laborés en aquest nou episodi d’Una Cançó Mes. Ha estat una veritable sort perquè al primer take ja ho vaig percebre i tothom m’ha comentat el mateix: el seu so, junt amb el seu moviment i la imatge que projecta tenen un aura especial que suma moltíssima màgia al video!
De formació clàssica superior al Conservatori del Liceu, la Sara ha format part de l’orquesta JONC, la JONDE, el quartet de corda Zamak, quartet kalos, i quartet Mediterrània, entre d’altres. Coneixeu-la millor a www.facebook.com/sarabalasch

 

I met Sara not so long ago, when we were playing together for Gloria Estefant during the 2013 Onda awards at the “Liceu de Barcelona”. After having shared our passion for Celtic music, we decided that we had to meet again in a way or another, even if it had to be in an Irish Pub, enjoying one of its jam sessions. I didn’t think it over. I called her straight away. I wanted her to join us for the new song of Una Cançó Mes. I realised at the moment we finished the first take and so have much others. Everybody agrees with the fact that she has a special aura. Her sound, together with her movement and the image she projects, make the video much more magical!She has classical superior studies in the Conservatori del Liceu and she’s been part of the JONK and JONDE Orquestras, the ZAMAK string quartet, the Kalos quartet and Mediterrània quartet between others. Get to know her a little bit more!!! Http://www.facebook.com/sarabalasch

 

Dani Campos

#2 Pol Barbé – baix fretless

Hironobu Kageyama, La Porta dels Somnis, Manel Fuentes o recentment Encontats, són alguns dels projectes que he compartit amb el Pol al llarg d’aquests anys, sense comptar els que es van assajar però mai van sortir als escenaris, com ara “Chino Latino” o el fallit retorn de “Lengua Secreta”. De formació moderna i origens musicals força rockeros demostra, seguint la seva trajectòria profesional (Skamarlans, Vidal, Oriol Cors, Mr. Walking, Perwerther’s Original, Saltors, Mr. Soul, Raúl Pulido) que és un músic que s’adapta a molts estils i que combina el baix elèctric amb el contrabaix i el fretless si es requereix. Això també fa que tenir-lo a l’escenari et garanteixi la seguretat i tranquilitat necessària per saber que el concert anirà bé. Si voleu saber més sobre ell, visiteu la seva pàgina  www.facebook.com/pol.barbe
 

 

Hironobu Kageyama, La Porta dels somnis, Manel Fuentes, or recently Encontats, are some of the projects we’ve shared during these past years, without mentioning all the ones we rehearsed which never saw the light, such as “chino Latino”, or “Lengua Secreta”. Although he likes listening to rock music his professional career (Skamarlans, Vidal, Oriol Cors, Mr. Walking, Perwerther’s Original, Saltors, Mr. Soul, Raúl Pulido), demonstrates that he is able to play different music styles, combining the electric bass with the double bass and the fretless bass if necessary. Sharing scenario with Pol assures us that the concert will turn out ok. If you wish to know more about him, visit his facebook page. http://www.facebook.com/pol.barbe

 

#2 Alessio Arena – veu

Fa uns quatre anys, algú em va felicitar pel concert que vàrem fer els Llúmia la nit anterior al Nun-Art, al barri de Gràcia de Barcelona, comentant que invocàvem l’esperit de Nick Drake. Aquest era l’Alessio Arena, cantautor napolità que també tocaria uns dies després al mateix festival, de la veu del qual em vaig enamorar tan bon punt el vaig descobrir. Les seves cançons són poesia cantada, com els antics juglars pregonaven abans que la música es separés de la paraula recitada. Vaig escriure “Plou a la Lluna” pensant en el seu color original, aeri, ple de melismes, i us confesso que una eufòria profunda va sacsejar el meu cos quan fa unes setmanes la posàvem en comú per primer cop al piano del teatre del Raval. Als dos dies ja dinàvem mentres no em podia creure que l’enregistrament hagués passat tan ràpid.
L’Alessio és un artista de cap a peus, reconegut aquí i al seu país, també com a autor de noveles i textos teatrals.  No dubteu en visitar la seva web 
http://www.alessioarena.com

 


Four years ago, someone congratulated me for the concert Llúmia gave the previous night at Nun-Art, in Gràcia (Barcelona), and also said we summon Nick Drake’s spirit. This someone was Alessio Arena, a singer-songwriter from Naples. He would be playing during the following days at the same festival. I fell in love with his voice at the moment I heard it! His songs are sung poetry, like the ancient jongleurs proclaimed just before music got separated from the recited words. I wrote “Plou a la Lluna” thinking of his original voice colour, with air, full of different shades. I must confess: when, a few weeks ago, we sang it together with the piano available at the Teatre del Raval an euphoric sensation was spread out my entire body. Two days after we were having lunch together and I still couldn’t believe the recording had been so quick. Alessio is nothing else than an artist. He is recognised here, as well as in his country, not only for his voice, but also for his writing skills as a novelist and theatre plays writer. You can visit his personal web http://www.alessioarena.com .

Dani Campos

#2 Febrer | Alessio Arena · Plou a la Lluna

Fa unes setmanes, llegia uns poemes de l’Estel Solé quan vaig aturar-me aquí: “A les butxaques d’aquells anorac dels ays nouranta […]” i inspirat per aquesta frase vaig escriure la lletra i la música d’una cançó ‘Plou a la Lluna’ , imaginant-la al meu cap amb la increïble veu de l’Alessio Arena. Fa uns dies va fer-me una visita pel piano del teatre i va ser tan emocionant escoltar-la cantada per ell, que s’ha convertit en una nova entrega d’ Una Cançó Mes. Tant de bo la gaudiu!


Alessio Arena: veu
Pol Barbé: Baix Fretless
Quico Pugès: Violoncel i Serra
Sara Balasch: Violí
Dani Campos: Teclats, Glockenspiel, lletra i música
Victor Teller: Tècnic de so i mescla